Crònica

“Avui al Delta demostrarem que hem adeprès tots els coneixements relacionats amb la cultura i les tradicions del terreno i que ja estem preparats per anar enfangats hasta els ginolls des de la Punta del Fangar al Faro de la Banya”.

Aixó és el que posa al diploma de l’Espavilat del Delta del MónNatura, però abans resseguim la Punta de la Banya per enfilar-nos al mirador i observar aus aqüàtiques com els flamencs, que passegen vestits de color blanc i rosa sobre unes potes llarguíssimes. Com que el cel està una mica tapat i fa vent, només ens mullem els peus. Els nens juguen amb la sorra tranquils mentre els grans assaborim aquest moment de calma i conversem amb les onades de fons. Quan tornem el sol ja apreta i hi ha gana. Caminem assedegats pensant en aquella zona de pícnic que abans hem deixat enrere. I en arribar veiem que totes les taules estan plenes. És igual, els exploradors som gent amb recursos. Estirem les tovalloles i muntem un campament entre els cotxes, sota l’ombra ratllada d’uns taulons de fusta. En acabar anem al xiringuito somniant amb un gelat. Sorpresa!! No tenen gelats. Un xiringuito sense gelaaaaats?? Aaaargh!! Això sí que ha estat un cop dur No passa res, els exploradors ho aguantem estoicament perquè sabem que molt a prop ens espera MónNatura Delta de l’Ebre.

Ja som a les antigues salines de la Tancada, a punt de descobrir les llacunes, amb activitats relacionades amb la sal, la pesca tradicional i l’observació d’ocells. Truquem a la porta i cridem al mestre saliner, que ens proposa un munt de proves amb una recompensa final. Ens hem de guanyar la sal per pagar un viatge amb una barca de perxar.

Els del mocador lila comencen amb mal peu. Una nena s’ha fet un nyenyo considerable. L’equip verd s’ho ha pres amb molta empenta, xalen més els grans que els nens!! Els grocs també juguen amb afició però les birles es resisteixen. Es tracta de tirar una massa i dos birlots i fer tres fetes, que vol dir fer caure totes les bitlles menys una. Finalment, després de veure que la punteria no és el seu punt fort, el monitor, que no deu voler passar la nit a les llacunes, fa la vista grossa i deixa que els adults tirin des de la línia dels nens. El mestre saliner també decideix ajudar una mica i regala alguns saquets de sal.

I ja tenim prou sal per agafar la barca. Surten els primers. Surten o no surten? Es veu que costa sortir, això de perxar no és tan fàcil com sembla. Algunes barques aconsegueixen avançar amb el bastó de fusta però de seguida es van embarrancant. El mestre saliner es posa les botes i ens diu que no tot el desastre és culpa nostra. Avui fa vent i això és una dificultat afegida a la nostra total inexperiència i poca habilitat per aquesta tècnica de navegació tradicional del Delta. El mestre comença rescatant l’equip taronja i pel camí recull la nena del nyenyo de l’equip lila, que s’ha fet un altre nyenyo quan el seu pare ha tocat terra bruscament. I així, una barca després de l’altra, aquest salvador amb bata blanca ens porta fins a terra ferma. Tota una aventura.

Per acomiadar-nos cantarem la cançó que hem preparat en una de les proves. Tot i que alguns grups no tenen estrofa perquè han fet una mica de trampa, la cosa queda prou lluïda. “Al Delta jo vaig, al Delta jo estic, al Delta m’enganxo, un grapat d’arròs, un grapat de sal, i ja tinc lo ranxo”. Tenim l’honor d’haver estrenat aquesta activitat familiar i de rebre els primers diplomes de MónNatura. Gràcies a tot l’equip educatiu per aquesta tarda tan divertida.

Teniu les fotos de la sortida en aquest enllaç.

El fred no ens espanta! I per sort, avui el vent que fa dies que bufa ens ha donat una treva. Més de 40 persones ens trobem a l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella per fer una ruta pel bosc de Poblet. Saltem d’una pedra a l’altra, poc a poc per no mullar-nos, avancem sense pressa contemplant el paisatge fins la cascada de la roca de la Mel. I de seguida tornem a ser al punt de partida. Se’ns ha fet curt. Més que una sensació és una realitat, la ruta era extremadament curta. Comencem a desembolicar els entrepans, asseguts a les taules de pedra. “Gol de Messi!!!!”, crida un dels exploradors que s’han emportat la ràdio d’excursió.

És hora de desfilar cap a Vimbodí. Arribem just a l’hora però el mestre vidrier en veure’ns decideix esfumar-se. Aprofitem per visitar el museu i fer un tomb pel poble. I descobrim el carrer de les Abraçades. Fa només 94 centímetres i és el més estret de l’estat. Ens expliquen que ens haurem d’abraçar per poder-hi passar en parella. Tornem al Museu del Vidre i, malgrat l’emprenyamenta inicial per la fugida de l’artesà, hem de dir que val molt la pena. Grans i petits quedem bocabadats amb les demostracions. Els nens s’ho miren alucinats i els pares ho fotografien i ho graven tot, com si fossin japonesos davant d’una obra de Gaudí.

El foc ens ha ajudat a entrar en calor i ja comencem a pensar en l’escudella que ens cruspirem per dinar, els que la van tastar l’any passat n’han cantat excel·lències. Però abans tenim una mica de temps lliure. Alguns busquen desesperadament un bar per veure els últims minuts de partit mentre altres decideixen avançar-se per aprofitar el parc infantil que hi ha davant dels Fogons de Vallclara.

Finalment ens trobem tots al voltant de dues taules llargues amb olles d’escudella fumejant pels grans i plats de galets pels petits. Tots ens hi llancem afamats. I arriba el segon plat, que no té tant d’èxit, potser perquè hem repetit d’escudella o perquè el serveixen fred. Mentre fem les postres i el cafè els nens s’entretenen fent dibuixos i jugant al parc infantil. Hi ha una atracció que és la reina de la festa. I roden i roden i roden sense parar tapats amb guants, gorros i bufandes. Ara sí que fa fred!! Tenen la cara gelada i ni ho noten!!

Podeu veure totes les fotos de la sortida en aquest àlbum de Flickr. Bon Nadal i bon any nou a tothom. Demaneu als reis que us portin uns bons abrics i molta energia perquè ens veurem el 22 de gener per fer una ruta cap al castell de Prenafeta i un taller d’alabastre a Sarral.

Avui, per primera vegada, amb la Xarxa Explora creuem les fronteres del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Hem quedat a Beseit (Terol) per fer una ruta pel Parrissal. Les famílies van arribant al punt de trobada després de gairebé dues hores seguides de cotxe. Parlem de les vacances mentre fem temps esperant a alguns que fan tard. I esperant, esperant, decidim que la propera vegada no esperarem tant. En honor als puntuals anirem fent camí i ja ens atraparan a la primera parada. Com que encara no hem avisat, aquest cop una petita part del grup es queda a l’aparcament. I la resta avança per veure les pintures rupestres i jugar una estona a l’àrea de lleure.

Ja hi som tots! Més de 50 excursionistes disposats a fer tota mena d’equilibris per no sucar els peus a l’aigua gelada. En ple juliol, hem enganxat un día núvol que no invita a banyar-se. Sortim tots molt contents menys una nena que s’ha vist obligada a deixar els seus pantalons llargs roses de recanvi a un nen que anava massa destapat per aquestes temperatura atípiques per l’època. No li ha agradat gens veure com li quedaven sota els pantalons curts i encara menys que els lluïs amb uns mitjons blaus enormes que el seu pare li ha posat per damunt. És un atemptat a la moda en tota regla o potser és la nova col·lecció d’Agatha Ruiz de la Prada? Qui sap si marcarà tendència! El conflicte se soluciona de seguida i comença l’aventura.

Els petits exploradors estan encantats amb un camí ple d’obstacles. Ponts, passarel·les de fusta, troncs i salts de pedra en pedra per creuar el riu. Quina passada! Tot i les dificultats, de moment no ha caigut ningú a l’aigua. Males notícies per la cronista. Algun nen ha sucat els peus a l’aigua, això és tot. En definitiva, res digne de ser mencionat. No hi ha titular.

Arribem als tolls i sembla que fem una mica de por tots junts. Una parella que estava dinant enmig d’aquest paisatge idíl·lic s’ha afanyat a tornar a posar tot el menjar en bosses i s’han escapat corrents en busca d’un lloc més romàntic i íntim.

Teòricament la parada era per banyar-nos però només hi posem els peus. Els petits tiren pa als peixos i es diverteixen veient com competeixen per la presa. Semblen animadors d’una batalla de galls, cridant a cor. I trobem una cria de rat-penat, no n’havíem vist mai cap de tant a prop. La deixem al mateix lloc on l’hem trobat confiant que la seva mare la trobarà.

Després de dinar, de jugar i relaxar-nos una estoneta, emprenem el camí de tornada. Alguns ja s’han posat les xancles per caminar per dins del riu. I ara sí, durant els últims minuts de la ruta, perquè la crònica no quedi coixa, un nen cau a l’aigua! Tot, tot i tot! S’ha mullat fins al cap. I no es pot aixecar. No s’ha fet mal, no patiu. És que s’està fent un fart de riure i no té forces! Per sort, just abans de la caiguda la seva mare li havia agafat la bossa i la roba de recanvi està seca.

Fem un cafè tranquil en una fonda de Beseit i ens dirigim a Pena-Roja de Tastavins per endinsar-nos al món dels dinosaures. El Dinopolis és una aposta segura pels nens que senten una gran atracció per aquests enormes animals que van viure fa molts milions d’anys. Ens presenten el Rocco i ens expliquen com eren els dinosaures, com vivien i com van trobar l’equelet exposat al centre. I els nens alucinen quan els donen un parell de dents de tiburó de fa 50 milions d’anys. Finalment, desenterrem i reconstruim un dinosaure.

L’última parada és al Vilar Rural d’Arnes. Allí hi ha un castell inflable per saltar, tobogans, gronxadors i un munt d’animals. Els que tenen més èxit són els cavalls. Els petits no paren de donar-los palla a la boca i els cavalls no paren de menjar. És continu. Nens i més nens amb feixos de palla. Ens preguntem si poden arribar a explotar, si els van canviant de tant en tant, o si són una carcassa de cartró amb una aspiradora dins. El Vilar està molt ben integrat al paisatge i fet a mida per les famílies. El sopar és un bufet lliure boníssim amb unes vistes meravelloses del poble d’Arnes des d’una finestra panoràmica. El dia ha estat llarg i els nens s’adormen als cotxes de tornada. Es despertaran l’endemà al llit i els que estem de vacances esperem que sigui tard.

Podeu mirar les fotos de la sortida en aquest àlbum de Flickr. Bona nit i bones vacances a tothom. Ens veiem el 21 d’agost per fer una ruta en bici per la bassa de les Olles i un taller de bonsais infantil a L’Ampolla.

Som vuit i ja hi som tots! Aquesta vegada sembla que la data de l’excursió coincideix amb fires, festes, festivals de fi de curs, comunions, casaments, aniversaris i activitats de tota mena. I això sumat a dues baixes d’última hora ha reduït el grup a tres famílies. En dos mesos hem batut el rècord per dalt i per baix. Hem passat dels 300 del maig a Vinyols i els Arcs als vuit excursionistes que aquest matí ennuvolat ens hem trobat a la platja Llarga de Tarragona. Ser pocs té avantatges, podem anar canviant de plans sobre la marxa i adaptar-nos a les necessitats de cadascú, com ara les de la propietària d’un meló enorme que ens demana que dinem a la tornada per no haver-lo de carregar.

I si ja hi som tots, podem començar a tirar! Caminem descalços a prop de l’aigua, amb molta calma, i els més petits busquen petxines a la sorra. Avancem sense pressa mullant-nos els peus fins que arribem a les roques i passegem per una pedrera romana abans d’endinsar-nos al bosc de la Marquesa. Hi ha milers de petxines blanques! Uau!!!

Seguim un camí d’arrels cobert de pins. Sortim per veure la Cala Fonda i tornem a agafar el camí fins a la platja de la Roca Plana. Baixem per banyar-nos, esmorzar i construir un gran castell de sorra. Un pare intenta dirigir l’obra però els petits paletes van per lliure. El resultat no està del tot malament.

El temps passa volant i la feinada ara és convèncer als nens per marxar. Finalment, l’expedició emprèn el camí de tornada cap a la platja Llarga. I ja sobre la sorra comencen les carreres. Però hi ha un nen que no ha entès on és la meta i corre, i corre, i corre. On és? L’hem perdut? No, no, un pare amb bona vista el divisa entre la gent. És aquell puntet del banyador vermell, lluny, molt lluny. I comença a córrer darrera seu. No és fàcil atrapar-lo perquè el petit no s’atura. Finalment tornen tots dos sans i estalvis. Hem arribat a l’alçada dels cotxes. Agafem els dinars i organitzem un picnic a la platja. Ara sí que fa sol! Hi havia molta gana! Després tenim temps per fer una mica de migdiada i bronzo fins que es fa l’hora d’anar cap al Catllar.

Al Minitarraco ens espera el Wences. Passegem entre el Pont del Diable, l’Amfiteatre, l’Arc de Berà o la Catedral. Volem fotos a cada monument! Quan acabem el recorregut comença l’aventura. Primer hem de desenterrar uns tresors en un sorral. Després de berenar el famós meló, fem un gran trencaclosques, juguem a la xarranca i a encertar ametlles en uns gerros. Amb les bitlles aprenem a afinar la punteria, a guanyar i, sobretot, a perdre. L’esperit competitiu fa caure algunes llàgrimes però s’eixuguen de seguida. I acabem pintant unes fitxes per fer un memory, amb la col•laboració de dues mares molt aplicades i un pare una mica trampós.

Trobareu totes les fotos de la sortida en aquest enllaç.

Ens tornarem a veure el 24 de juliol per fer una ruta d’aigua pel Parrissal al Matarranya i visitar Territori Dinopolis.